Aprenentatge en línia
No he après mai una llengua en línia. De fet, fins que vaig entrar a la universitat no vaig utilitzar interfícies com ara el Campus Global o el Moodle. Al principi es fa una mica estrany, però a mesura que vas “remenant”, t’adones que és un mètode molt còmode per treballar i aprendre, perquè només necessites un ordinador connectat a la xarxa, res de portar apunts amunt i avall i carregar llibres. Abans d’això, només havia fet servir la comunicació mediatitzada per ordinador per comunicar-me amb els amics a través dels xats, el messenger o el correu electrònic.
A banda de la universitat, l’any passat, a italià, com que era l’últim curs i al professor que teníem li encantava proposar coses noves, vam crear un bloc. De fet, era només una manera de poder llegir les redaccions dels companys. Funcionava de la següent manera: primer de tot escrivies la teva redacció i l’enviaves per correu electrònic al professor, que et marcava els errors i te la reenviava; a continuació, tu havies de corregir els errors que t’havia subratllat i tornar-li a enviar per tal que ell la pogués penjar al bloc sense errors. D’aquesta manera, tots teníem la oportunitat de llegir diferents punts de vista sobre un mateix tema, o veure com a partir d’una frase tothom en feia una interpretació que donava lloc a treballs molt diferents i, evidentment, d’aprendre vocabulari. A final de curs, vam escollir una redacció de totes les que hi havia penjades (de les tres classes que acabàvem aquell quatrimestre) i va sortir publicada en una revista amb la qual el professor col·laborava.
Tot i la meva poca experiència en l’aprenentatge de llengües en línia, crec que és un bon mètode per treballar aspectes concrets que saps voldries millorar o que creus necessaris. Dic això perquè aquest any vaig haver de fer un examen d’anglès del qual no havia sentit a parlar mai abans. Em vaig apuntar a l’examen quinze dies abans d’haver-lo de fer i sense saber-ne res! Bé, de fet érem dues, per sort una amiga també el necessitava. Quan vam sortir del British Council, vam decidir que els fulletons que ens havien donat estaven molt bé, però que potser ens convindria saber exactament en què consisteixen els exercicis, així que ens vam dedicar a buscar informació a internet. I, sabeu què? Va funcionar! I havia pàgines web que et permetien veure i practicar alguns exercicis de l’examen, o si més no parts dels exercicis, de manera que el dia de l’examen no anàvem tant perdudes... És a dir, a internet hi pots trobar moltes coses útils si saps buscar. Tot i això, cal tenir en compte que encara hi ha algunes limitacions.
L’avaluació
Bon moment per parlar de l’avaluació ! Suposo que ja ho teniu clar, però per si de cas: molts de nosaltres patirem els últims exàmens de la Pompeu aquest mes de juny!!!
Com la majoria d’estudiants, sempre he tingut una avaluació sumativa: treballs, exàmens, exposicions orals, etc., i era algú altre qui m’avaluava, és a dir, heteroavaluació. Tot i això, he tingut la sort de fer algunes assignatures en les quals l’avaluació, o si més no una part, era compartida alumne-professor. L’assignatura que més recordo que utilitzava aquest sistema és història de 2 d’ESO. Evidentment, hi havia examen al final de cada tema (tipus test, de 15 preguntes, de les quals n’havies d’encertar 10 per aprovar) però a més a més havíem de fer una “guia” en lloc dels exercicis normals. Quan acabaves la guia et posaves una nota (molt bé, bé,...), el professor te’n posava una altra i llavors feia com una “mitjana”. Crec que d’aquesta manera també ens preníem més seriosament l’assignatura i com que podíem comentar amb els companys com fèiem la nostra “guia”, milloràvem cada vegada i teníem una visió més àmplia de com es poden fer les coses.
A primària l’avaluació era ipsativa i continua. A principi de curs, cada alumne tenia uns coneixements, que els professors s’havien encarregat de “descobrir”, i a partir d’aquells coneixements s’anava avaluant si l’alumne millorava o no. Recordo que durant els dos primers anys no teníem exàmens, cada setmana fèiem fitxes i entregàvem feina que ens posaven per casa o que fèiem a classe. A final de curs en lloc de notes numèriques donaven un informe amb les teves aptituds i els teus coneixements de cada assignatura (i el comportament és clar), i al final hi posava Millora adequadament o No millora. A partir de 3r MA i NM només t’ho posaven a final de cicle, i de cada assignatura tenies una nota (molt bé, bé, etc.). Això va coincidir amb l’època que vam començar a fer exàmens, tot i que no eren l’únic mètode que feien servir els professors per posar-nos una nota. Sempre vam fer avaluació continuada: redaccions, treballs individuals i amb grups, controls, ...
A ESO les coses van començar a canviar una mica. Normalment teníem dos exàmens per trimestre de cada assignatura i d’algunes, sobretot de les de llengua, s’havien d’anar entregant treballs. També contaven l’actitud a classe, que portessis els deures fets cada dia, la participació a classe... Com veieu, feien servir l’avaluació sumativa, quantitativa i normativa. Per sort no tots els professors eren iguals però, i no ens posaven exàmens d’aquells que semblaven un malson.
A l’institut les coses van canviar. A Batxillerat sí que vaig notar realment un canvi. Recordo que fèiem un examen o dos al trimestre, però que cada examen contava més que l’anterior, perquè la matèria s’anava acumulant, sobretot a castellà. El professor de castellà va posar els percentatges de tal manera que l’últim examen valia gairebé la meitat de la nota, i a més a més valien més les notes de segon que les de primer. A biologia, en canvi, teníem un examen cada dos temes més o menys, perquè eren temes força diferents i no tenia sentit avaluar-los junts. Aquests exàmens sí que eren durs però. Durant aquesta època vaig començar a patir amb els exàmens: anar a dormir tard i aixecar-se aviat i voler que fossin a primera hora per tenir-los fets com més aviat possible... A anglès, se suposa que les redaccions que havies d’entregar contaven un tant per cent de la nota, però a l’hora de la veritat la professora feia el que volia.
En entrar a la universitat va començar l’avaluació continuada de veritat. Per cada assignatura hi ha sempre un percentatge (normalment entre el 40 i el 60) dedicat a les pràctiques que has d’anar fent al llarg del trimestre. Tot i això, gairebé sempre hi ha un examen a final de trimestre. Crec que aquest és el millor sistema, perquè així t’adones que realment aprens i progresses, ja que les pràctiques et permeten aplicar els coneixements que vas adquirint.
Al llarg d’aquests anys, que ara ja són uns quants, he fet diferents tipus d’exàmens. La majoria han estat d’assoliment, però també n’he fet de certificat, com ara els típics de llengües per aconseguir el First o el DALF,etc., i d’adscripció. La majoria d’exàmens, si parlem de llengües, fins ara, tenen preguntes tipus test, d’omplir buits, de comprensió i producció oral i escrita i de competència gramatical. A rus i, sobretot, a italià, l’avaluació és continuada, i la veritat és que et dóna més seguretat, no només perquè no has de patir per aprovar un examen final, sinó perquè et permet veure que vas millorant i també et permet adonar-te dels aspectes que necessites millorar.
Les vegades que ho he passat pitjor amb l’avaluació han estat els exàmens orals dels crèdits de síntesi. A la meva escola, a part d’haver de fer un treball escrit en grup durant una setmana, havies d’anar, quan ja havies entregat el treball, un dia a l’escola amb tot el teu grup per fer un examen oral individual però a davant de la resta de companys. El primer i el segon any al tribunal hi havia dos professors, però el tercer i el quart n’hi havia tres. Recordo que el primer any va ser horrible. Un dels professors que em va tocar no m’agradava gens. A més, em va tocar ser última (perquè ell ho va decidir és clar) i vaig haver de sentir tots els meus companys explicar el tema que els tocava (havies de treure dos papers que contenien cadascun un tema i després n’havies de triar un). Al final, per sort, em va anar bé, però l’estona que vaig haver d’esperar escoltant els altres i sobretot l’estona que vaig estar exposant jo se’m va fer llarguíssima. Tot i això, he de reconèixer que des de llavors m’agafo les exposicions orals amb més calma i confiança, i els anys següents no vaig patir gaire.
Crec que avaluar un alumne ha de ser difícil i que vol molt temps, però també crec que com a alumne esperes aprendre i que t’avaluïn d’una manera justa. No em sembla que l’avaluació sumativa i normativa, que pel que sembla és la més estesa, sigui la manera idònia per decidir que una persona té els coneixements que hauria de tenir en aquell moment. Tothom pot tenir un mal dia, cosa que pot semblar un tòpic però no ho és. Això sí, és una manera de demanar a tothom el mateix. L’avaluació més justa és l’avaluació continuada, però això suposa molta feina pel professor, que si té molts alumnes, no sé fins a quin punt pot portar a terme...
Bé, ja que gairebé hi som, sort a tothom amb aquest final de curs (i de carrera per molts)!!!
Metodologies...
Les millors classes de llengua que he fet sempre han estat a l’estranger. Allò típic de passar un estiu fora per aprendre algun idioma. En el cas de l’anglès, fèiem algunes classes utilitzant l’aprenentatge cooperatiu: sempre ens tocava llegir textos en grup i explicar els uns als altres el que no enteníem, paraules noves, etc. També ens feien inventar-nos històries i després representar-les, i entre els uns i els altres ens havíem d’espavilar a buscar les expressions i les formes corresponents, i demanar el material que necessitàvem. També és cert que podíem fer les classes així perquè prèviament havíem fet gramàtica, les classes eren molt petites i els alumnes teníem tots el mateix nivell. A més, cal tenir en compte que aquestes classes les fèiem en plena immersió lingüística, ja que, en teoria, l’únic idioma que podies parlar era l’anglès, i a classe no anaves mai amb ningú de la teva nacionalitat.
Evidentment, les pitjors classes, per mi, són les que et fan fer gramàtica-traducció. Qui no n’ha fet mai? Segur que tots les heu patit alguna vegada! Especialment a ESO i a Batxillerat. Encara recordo els llibres d’anglès, que sempre tenien exercicis d’aquests de traduir frases cap a l’anglès o cap al català, a més dels típics d’ordenar les paraules... Realment feien falta?
A les classes de rus es fan servir diferents metodologies: des de la gramàtica-traducció fins al mètode audiolingual, passant per l’enfocament oral i situacional. Cada dia hem de repetir diàlegs, inventar-nos-en a partir del que hem sentit, imaginar-nos que som al carrer i volem anar a algun lloc, o que som al quiosc i volem un diari, dues revistes i tres bolis, etc., etc., etc., i després moltes vegades hem d’escriure aquests diàlegs a casa i entregar-los el dia següent. I, com no, al final de cada lliçó hi ha una pàgina plena de frases per traduir! A més de les que hem de fer a classe...
Tot i el que he dit, no crec que hi hagi una metodologia bona i la resta siguin dolentes. Més aviat, crec que s’han de saber aprofitar els aspectes positius de cadascuna i arribar a trobar un punt intermedi. Com a aprenent de llengües, trobo que les classes són molt més profitoses si són amenes, ja que l’actitud amb la qual vas a classe influeix molt a l’hora d’aprendre. Si tens ganes d’anar a classe, no et fa tant “pal” fer els exercicis que et proposen, i t’ho prens tot més bé. Si, en canvi, no t’agrada el funcionament de les classes, com explica el professor, el temari,... De seguida et desmotives i desaprofites les hores.
Per aprendre una llengua cal conèixer-ne la gramàtica, però potser no cal que les classes siguin de gramàtica pura i dura. Hi ha moltes maneres d’aprendre-la sense haver-la “d’empollar”. Repetir diàlegs és útil, perquè aprens paraules i estructures gramaticals, però tampoc pot ser l’única activitat de la classe. I aprendre en grup és més entretingut, però segurament no funciona amb tots els nivells de coneixement d’una llengua... Per això, una combinació de les diferents metodologies fa que les classes no siguin monòtones i que els alumnes tinguin interès per aprendre.
Però si us he de dir la veritat, la millor manera d’aprendre una llengua (quan ja en saps una mica) és fer una immersió lingüística: aprens i coneixes gent i una cultura diferents. Llàstima que no és sempre possible!!!
Aprenent llengües...
La veritat és que costa bastant recordar de quina manera has après després de tants anys de ser estudiant i d’haver passat per l’escola, acadèmies, l’institut, professors particulars i la universitat!
Quan feia primària i secundària, en general, l’educació era molt conductista. Recordo que durant uns anys a l’escola et posaven punts positius (per fer bé la feina, per fer recerca, per ser ordenat i educat, etc.) i punts negatius (si no feies els deures o no portaves el xandall de l’escola el dia que tocava educació física, si xerraves massa a classe,...). Al final del trimestre, les persones que tenien més punts positius de cada classe tenien un diploma (!!!) i alguna piruleta o alguna cosa per l’estil, i els que acumulaven punts negatius (no recordo si cada 3 o cada 5) s’enduien una nota a l’agenda que els pares havien de firmar, i suposo que algun càstig, no me’n recordo.
Quant a l’aprenentatge de llengües, crec que vaig aprendre català i castellà seguint els principis lingüístics de la gramàtica tradicional. Sempre ens havíem d’aprendre quina paraula era què, al principi fins i tot sense entendre-ho, fins que després t’explicaven les funcions i anaves veient com anaven les coses. Fins i tot recordo que, abans d’això, quan érem més petits, apreníem cada setmana una lletra i havíem de fer el so correcte, buscar paraules que comencessin per aquella lletra, etc. Aleshores sí que l’ensenyament era totalment conductista: en acabar la feina de cada dia ens deixaven fer un dibuix si ho havíem fet tot bé. A mesura que ens vam anar fent grans, els professors van adoptar una ensenyament més cognitiu, ens ensenyaven més com podíem millorar o trobar recursos per aprendre les coses que no ens havien quedat clares o que crèiem que havíem de millorar. També van anar canviant les teories lingüístiques, ja que a ESO i a batxillerat vam fer molta lingüística textual: encara recordo el professor de castellà repetint-nos “adecuación, coherencia y cohesión” a cada classe, especialment quan s’apropava la selectivitat, i estudiant els registres i els diferents tipus de text, segons les funcions... Recordo que en un examen ens va posar una pregunta que era: “Explique cómo se prepara un vaso de leche con Colacao”.
Pel que fa a les llengües estrangeres, sí que he de dir que les he après amb sistemes molt diferents respecte al català i al castellà. O potser no eren tant diferents però per la situació concreta de cada llengua a mi m’ho semblava. Al principi, estudiar anglès a l’escola, a part de ser avorrit i improductiu (sempre estudiàvem el mateix), era igual a repetir sons i paraules, escoltar cançons i omplir-ne els buits, reproduir diàlegs canviant alguns noms, i estudiar verbs irregulars i excepcions; en definitiva, en aquestes classes les professores (això va durar uns quants anys) aplicaven l’estructuralisme i fins i tot la gramàtica tradicional, i utilitzaven molt el cognitivisme i també el socioconstructivime (no heu estat mai a l’estació de Waterloo i heu volgut anar a Newcastle o a Glasgow? Perquè resulta que jo sí, unes quantes vegades, això sí, amb horaris de tren anglesos enregistrats de fons...). Sort que l’anglès a l’acadèmia era diferent. Érem només unes 10 persones, que al final ja ens coneixíem, i les classes eren més amenes. El professor et coneixia i per tant sabia com t’havia de tractar. Tots els professors d’anglès que vaig tenir a l’acadèmia utilitzaven el socioconstructivisme per tal que aprenguéssim, i ens explicaven la llengua a través de la gramàtica generativa i de la lingüística textual. I sempre ens parlaven en anglès, excepte quan vam començar a aprendre estructures gramaticals més “complicades”, que ens les explicaven en català o en castellà (si en sabien, perquè tots els professors eren britànics), però després tornaven a l’anglès. Aquesta llengua és la més moderna pel que fa a la manera com s’ensenya, suposo que és per la demanda que té actualment.
Sé que vaig fer un parell d’anys de francès a l’escola, però us enganyaria si us digués que recordo com eren les classes... En dos anys vaig aprendre a dir els dies de la setmana, els colors, uns quants verbs i poca cosa més. Això sí, us podria cantar ara mateix la cançó del començament llibre: la vam sentir milions de vegades! Vaig començar a aprendre francès de veritat anat a classes particulars. He de dir que amb aquesta llengua sí que he hagut d’aprendre gramàtica de veritat, ja sabeu com són els francesos, o parles bé la seva llengua o fan com si no t’entenguessin. Tot i això, les meves classes de francès eren, i són, una barreja de gramàtica tradicional (poca), gramàtica generativa (sobretot si tenim en compte la importància que dóna a l’input:mai he sentit ni una sola paraula que no sigui en francès) i lingüística textual. I l’actitud de la professora és molt socioconstructivista, tot i que de vegades, ara que conec les teories psicològiques, crec que té algunes coses humanistes també. Potser només és perquè ja fa temps que em coneix i sempre sap què m’ha de preguntar...
Pel que fa a l’italià, no hi ha cap dubte que l’he après mitjançant la gramàtica generativa i la lingüística textual. Ni una sola paraula “en llengua bàrbara”, com solíem bromejar amb els companys de classe. Ni a Barcelona, on he fet la majoria de cursos, ni a Roma, evidentment, ja que allà érem tots alumnes d’arreu d’Europa. He de dir, però, que a Roma fèiem servir sobretot la lingüística textual, suposo que pel context en el qual ens trobàvem. I aplicaven el socioconstructivisme al peu de la ratlla. Suposo que l’italià ha volgut modernitzar la manera com s’ensenya perquè la gent s’hi engresqui i no es quedi relegada només a Itàlia.
I ja només queda el rus. Només estic fent el primer curs, i per tant no puc dir si més endavant canviarà la cosa o no, però de moment aquesta llengua sí que l’estic aprenent mitjançant la gramàtica tradicional (que si apreneu-vos el pronoms acusatius, prepositius, genitius, bla, bla, bla) i també l’estructuralisme (“som a l’avinguda paral·lel i volem anar a les Rambles; ara som al port i volem anar a l’estació”, “conjugueu el verb tal i el repetim tots alhora”). Crec que aquesta llengua no ha avançat gaire pel que fa al seu ensenyament. Sempre s’ha ensenyat així i és així com s’ha de fer. La professora utilitza el socioconstructivisme, i sort en tenim d’ella, perquè si no els pocs que som estic segura que hauríem deixat les classes abans de Nadal!
No m’havia plantejat mai que els professors ensenyen d’una manera segons unes teories, ni que l’ensenyament d’una llengua (o d’una matèria qualsevol) es pogués plantejar de diverses maneres. Després d’haver recordat i analitzat les classes que he seguit i, no ens enganyem, en alguns casos patit, entenc una mica més perquè n’hi havia que m’agradaven i n’hi havia que no, i perquè en algunes considerava que aprenia molt i en d’altres gens. Ara sé que em sento molt més còmode en una classe on no s’explica la llengua mitjançant la gramàtica tradicional, tot i que considero que una mica és necessària, i que m’agraden molt més les classes on la llengua s’aprèn mitjançant la gramàtica generativa o la lingüística textual. I sobretot, que els alumnes se senten més còmodes quan en una aula s’utilitza el socioconstructivisme i el cognitivisme ( aprendre a aprendre crec que et dóna moltes satisfaccions, ja que et permet adonar-te que tu sol pots avançar), en lloc del conductisme.
S'acosta St. Jordi
... I per això us poso aquí la lletra d'una cançó de la Fira del Llibre de fa uns anys. Espero que us agradi...
Amb un llibre mai estaràs sol
Passejant per les paraules amb els ulls oberts,
pots ser príncep d´Equitània o encantador de serps.
Volar en un cavall alat, desenterrar un tresor,
o si vols pots fer en vuitanta dies tota la volta al món.
Capità en un mar de plata, gran espadatxí,
ser Romeu o un vell pirata, Quixot o bé Tintín.
Devorant molt lentament tot el que hi ha escrit,
passaràs en un parell de dies més de mil i una nits.
Si vols pots navegar en un món de paper,
si vols pots viatjar i no sortir al carrer.
Veure en Tísner i escoltar en Miquel Martí i Pol,
anar de copes amb en Monzó. Mai estaràs sol.
T´he buscat en un poema i no t´he trobat,
m´han dit que estaves en una novel·la allà enmig del mar.
Que Bovarie t´ha enamorat, que lluites amb els tsars,
que ja ets príncep a Dinamarca i poeta a Bergerac.
Si vols pots navegar en un món de paper,
si vols pots viatjar i no sortir al carrer.
Retrobar la Rodoreda i la Montserrat Roig
al costat de la Carme Riera, mai estaràs sol.
Hola a tothom!!!
Em dic Isaura, sóc estudiant de Traducció i d’aquí poc podré dir que sóc traductora. Tot i que no em vull dedicar a la traducció… I tampoc a l’ensenyament de llengües. Però no us espanteu, no he escollit “Ensenyament de Llengües” perquè no hi hagués més remei, no... L’he escollit perquè com a estudiant de llengües m’agradaria saber per què de vegades les coses s’aprenen tan de pressa o semblen tan fàcils i divertides i d’altres, en canvi, sembla que siguin difícils, inútils i avorridíssimes. A més, crec que poder parlar de l’experiència de cadascú pot ser molt útil a tothom.
La meva llengua materna és el català, que és la llengua que sempre s’ha parlat a casa i amb la qual he estat escolaritzada. També vaig aprendre castellà de petita, tot i que d’una manera una mica diferent... No tinc consciència d’haver après ni el català ni el castellà, però sé que vaig començar a fer classes de castellà quan vaig començar l’escola primària, les típiques classes que consistien en aprendre quines paraules s’escriuen amb v i quines amb b, i que acabaven amb un dibuix per pintar. Després van arribar les classes de gramàtica, d’aprendre’s els temps verbals i el nom que els correspon (una cosa que no m’agradava gens) estudiar els tipus de textos, etc. Fins als 12 anys no vaig sentir parlar castellà “a l’hora del pati”, ja que a primer d’ESO els alumnes d’una altra escola venien a fer les classes amb nosaltres.
A l’escola també vaig començar a aprendre anglès, però sense gaire èxit, ja que cada any començàvem amb el mateix tema, el mateix verb i les mateixes paraules. Per això els meus pares em van “apuntar” a una acadèmia per aprendre anglès de veritat. Tenia uns 11 anys em sembla. Les classes eren més dinàmiques, més divertides i més profitoses. Com que érem menys avançàvem més de pressa i el professor podia estar més per nosaltres. Va ser en aquesta acadèmia on vaig conèixer el professor d’anglès que més m’ha agradat. Estava en contra de fer-nos estudiar la gramàtica típica, allò que a l’escola et feien saber i et preguntaven, com ara l’ordre dels adjectius (horrible!), i sempre ens deia que ens ho havíem d’aprendre per ús, i que arribaria un moment que ens ho sabríem sense adonar-nos-en.
Quan vaig decidir que volia estudiar Traducció em vaig apuntar a classes particulars de francès. Però la meva història amb el francès és una mica particular... Quan era petita la meva mare em cantava cançons en francès i em posava dibuixos en francès (és que el Club Super 3 encara no existia quan tenia dos anys), i de fet sempre havia sentit parlar francès al meu voltant, és el que té ser de Figueres. O sigui que abans de començar a fer classe de veritat ja sabia algunes coses, poques i molt informals, però per alguna cosa es comença.
L’italià també el vaig aprendre en una acadèmia, però el procés va ser una mica més ràpid. Un mes a Roma fa miracles! L’experiència d’aprendre italià és de les més gratificants fins ara. El sistema dels primers cursos era bastant tradicional, aprendre vocabulari, fer redaccions, escoltar diàlegs, fer exposicions... Però l’últim curs, a més, escrivíem redaccions per un bloc conjunt de tots els estudiants del curs superior, de manera que tots teníem l’oportunitat de llegir el que els altres escrivien i els altres podien llegir el que tu escrivies. Encara que no ho sembli, això fa que t’apliquis més en l’escriptura, ja que si els altres ho han de veure, val més que estigui bé!
L’última llengua que he començat a estudiar és el rus. Tot just vaig començar el mes de setembre, però puc dir que el sistema que s’utilitza no m’agrada. És com fer llengües a l’institut: repeteix això, escriu allò, digues tal, aprèn-te aquest requadre (que ja t’explicaré algun dia com es diu i per a què serveix)...
Bé, ara que ja sabeu la meva vida i miracles pel que fa a les llengües, us deixo tranquils!
Fins aviat!!!
